Mostrando entradas con la etiqueta Poesia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Poesia. Mostrar todas las entradas

4 años hace que te fuiste

 4 años hace que te fuiste,

Como siempre sin despedirte,

Pero más cerca te siento,

No caigo en el lamento.

Ahora sé que mejor estás

Y así me lo haces notar.

Teníamos una relación peculiar,

Que no supe cómo cambiar.

Mi papá gruñón

O mi niño cabezón.

Pero para mi siempre quisiste lo mejor

Y a los yayos y la tía dejaste este melón.

Ahora sé que de mí presumías,

Aunque lo contrario me decías.

Tu deseo de que anduviera,

No dejaba que tregua tuviera.

Ahora sé por qué lo hacías

Y es que a tu manera me querías.

Quién me iba a decir

Que añoraría oír:

¡Descruza los pies, Vani!

Anda recta y ven hacia aquí.

Ahora sé que era tu manera de quererme,

Aunque a veces tardaras a verme,

Pues eras una paloma en libertad,

Que a tu manera quisiste volar.

Nada te puedo reprochar,

Pese a que te intenté ayudar,

Para más cerca de ti estar.

Ahora sé que las gracias te tengo que dar,

Porque me dejaste en el mejor hogar,

De una manera u otra siempre estuviste

Y nunca abandonarme quisiste.

4 años hace que te fuiste,

Por eso abro mi corazón,

A ti, mi papá cabezón,

Para, te quiero, decirte.



Dins del meu silenci

Dins del meu silenci,
Passo les hores,
Sense que la por em venci,
Escoltant com parlen a soles
Pensaments i emocions,
A la recerca de solucions.
On presa del meu teclat,
Sento que res s’ha acabat.
Tot estar per començar,
Malgrat el que puguin pensar.
I es que, amb el meu tarannà,
Intento donar un cop de mà
A animes que, sense saber qui sóc,
M’obren el seu cor.
Però dins del meu silenci,
Em passen els dies,
Escoltant tendres melodies,
Que trenquen aquest prodigi,
De poder ajudar
Gràcies a la virtualitat.
Però vull més,
I no sé què fer.
Dons la sobreprotecció,
Em limita l’acció,
I la societat
No em dona l’oportunitat
De poder demostrar,
Que puc treballar.
I es que dins del meu silenci,
La ment em diu:
Que la tovallola mai llenci,
Mentre el cor sigui viu.
Perquè només el pensament ha de canviar,
En aquesta, la meva societat.


Sonet de Sant Jordi 2016

Dia del llibre i la rosa,
Des del meu racó,
On l’ordinador és la meva finestra al món,
Us vull fer arribar aquest intent de prosa.

Amb el desig que floregin, 
Pètals d’amistat,
Plens de bondat,
Bondat que la llum vegi.

Llum que ens farà gaudir,
D’una diada especial,
On lletres i flors es puguin unir.

Creant allò fonamental:
Com és l’amor sense fi,
Que Sant Jordi va fer real.


Sonet de nadal

L’hivern apregona en les nostres vides,
Blanc, fred, fosc però portant caliu.
No, no intenteu fer fugides, 
Perquè ell romandrà actiu.

Actiu com el nostre cor, 
Càlid, emotiu i acollidor,
Esperant l’arribada del record,
Compartit en el menjador.

No, no tingueu cap por,
Canteu, rieu i a estones ploreu,
Perquè reviure i viure és un honor,
Pels que hi són presents i els que al costat sentiu.

Sentiments que flueixen com el vent,
Rapits, emotius i intensos,
Envoltats de la nostre gent.

Com flocs de neu es fan extensos,
Front instants, paraules i desitjos,
Que en Nadal es converteixen en tresors. 



Virutas de felicidad


 Presa en mi cuerpo,
Vivo desde dentro.

Virutas de felicidad,
Que aparecen en mi realidad.

Quizás no pueda viajar,
Y en mi casa tenga que estar.

Quizás a diario no pueda salir,
Y de la verdad no pueda huir,

Porque dependiente siempre seré,
Pero de los momentos siempre disfrutaré.

Creo en los instantes de placer,
Da igual el qué hacer.

El cómo y cuándo que más dará,
Si lo importante en la compañía está.

Compañía diaria u ocasional,
Pero muy fundamental,
En esta realidad inusual,
Que me limita la libertad.

Pero aun así puedo volar,
Porque tengo alas para soñar.

Soñar en aquello que está por llegar,
Y recordar instantes que me han hecho disfrutar.

Porque es ahí donde se encuentra la felicidad,
En el camino por llegar a lo que quieres en realidad.



Som petits segments

Moments, instants de reflexió,
Pensaments que conflueixen en el interior.

Fruit de la convulsa però estàtica societat,
Que no deixa de ser el mirall de la realitat.

Realitat que fa palesa de pors i perjudicis,
Sempre posant les capacitats en tela de judici.

Som petits segments,
clips de color
Incapaços en els vostres pensaments.

Però no, no pararem,
Perquè volem ser un més.
Tenim formació, ganes i dedicació.
Fugim de la llàstima, la pena i la compassió.

Encara presos de la vostra protecció,
Que és un mur sense destrucció.

Mur que ens embolcalla,
I les nostres capacitats calla.

Sí, som petits segments,
Incapaços en els vostres pensaments.

Però no, no pararem,
Perquè volem ser un més.

Mostrant les nostres habilitats,
Deixant de banda les discapacitats.

On un bocí d’esperança,
Deixi pas a la confiança.

Que esdevingui una oportunitat,
Per fer camí amb voluntat.

Perquè sabem les nostres limitacions,
Però disposem d’altres opcions.

Només ens manca mans esteses,
Que deixin mostrar les nostres destreses.

Si, serem petits segments,
Incapaços en els vostres pensaments.
Però no, no pararem,
Perquè volem ser un més.

VanFu

Mi espejo es la disartria

No pretendo andar,
Pues con mi silla puedo avanzar.

No pretendo mis distonías disminuir,
Pues de mi discapacidad no puedo huir.

No pretendo vocalizar adecuadamente,
Pero ese deseo no se va de mi mente.

Porque rodando se puede caminar,
Sujetándome, mi espasticidad controlar.

Pero mi disartria me impide comunicar,
Aquello que quiero en realidad.

Sí, hay sistemas alternativos que te pueden ayudar,
Pero un jefe, un cliente o un alumno no van a esperar,

Pues sea con un teclado o un plafón,
La espera pierde su razón, cuando no puedes utilizar la voz.

Extraño puede parecer que a las distonías puedas vencer,
Y que otra manera de caminar pueda aparecer.
 
Pero difícil con mi disartria será,
Que un trabajo pueda encontrar.

Pesimista no fui ni al nacer,
Pues a la anoxia quise vencer.

Poco a poco crecer,
Para mi vida satisfacer.

En mi camino obstáculos encontré,
Que como una persona más superé.

Me creé metas que alcanzar,
Que con ilusión las pude lograr.

Pero hoy el pesimismo,
Me hace esclava de un abismo.

Una barrera que me separa de la sociedad,
Y es que la disartria me enseña la realidad.

Verdad oculta tras virutas de esperanza,
Que te hacen resistir ante la lanza.

De una estática sociedad,
Que no te ofrece una oportunidad.

Porque la disartria acaba pesando en la mochila,
Aunque intentes buscar una tras otra salida.

El verano llegó y con él mi reflexión

Un verano más llegó,
En mí poco cambió.
Algunas oportunidades surgieron,
Y otras se desvanecieron.
Pude ser formadora por unos meses,
Y psicóloga a veces.
En ocasiones ponente,
Y en otras asistente.
Pero en todas aprendí,
Lo bello que es compartir.
Por ello tengo que agradecer,
En quién en mí supo creer.
Tutores y directores su mano me tendieron,
Y gracias a ellos puertas se me abrieron.
De algunas me enriquecí,
Otras aún están por venir.
En ellas espero no defraudar,
Quién en mí supo confiar.

Emociones también he tenido,
Pues mi título por fin he recogido.
Con mi cumpleaños coincidió,
Compartiéndolo con la persona que tanto me ayudó.
Risas y lágrimas confluyeron,
Pues mis nenas a mi lado estuvieron.
Sin olvidar a alguien especial,
Que en mi vida es esencial.
Con él las horas pasan volando,
Y cada día la tarde estoy esperando.

Para culminar este curso de emociones,
El destino me dio varias ocasiones.
Una de ellas ir a Castellón fue.
Y hacer feliz a la yaya logré.
Con familia me reencontré,
Y de nueva encontré.
Un viaje largo e intenso tuvimos,
Acompañados de la música de mis primos.
Pequeños momentos de felicidad,
Que te llenan de vitalidad.

Y aunque muchas cosas no pueda lograr,
Tengo que dar gracias por mi hogar.
Seguro que el verano me depara,
Situaciones que de mis nenas no me separa.
Pero que les hace ver que me gusta crecer.
Volar y soñar es lo que quiero en realidad,
Con ello hallaré mi felicidad.
Mi libertad interior,
quiero que salga al exterior.
Pues estas rimas no hacen más que reafirmar,
Que tan sólo necesito un poco más de libertad.

Buen verano quiero desear,
De la mejor manera que me sé expresar:
Haciendo pareados, con versos bien rimados.

Su compañía es mi fuerte de energía

Soy prisionera de mis pensamientos,
Verduga de mis lamentos,

Que desasosiegan día y noche sin cesar,
No encuentro manera de dejar de pensar.

Pues mi camino no acabo de encontrar,
Soñando suspiro poderlo hallar.
 
Pero cada mañana me devuelve a la realidad,
Con caricias protectoras pero llenas de bondad.

Que me recuerda que por lo menos a alguien debo cuidar,
Alma que jamás me abandonará,
 
Y aunque a veces me llegue a desesperar,
Es lo que me da energías para luchar.

Y combatir en esta ignorante sociedad,
Que no ve más allá de una estática modalidad.

Impidiendo tener acceso a oportunidades,
A personas con diversidades funcionales.

Donde mil puestos de trabajo me negarán,
Porque capaz no me verán.

Pero hay una cosa que no podrán evitar:
Mis ansias por luchar y por seguir aprendiendo más y más.

Nit de Sant Joan

Sant Joan festa del foc.
Nit més llarga de l’any,
On tothom espera que es faci focs,
Preparant coca de llardons amb afany.

Nit de festa i alliberació,
Cremant els vells records,
Per a alliberar-nos dels mals amb emoció.
Fita on tots estem d’acord.

Nit de màgia, colors i olors,
On es entrecreuen sentiments i emocions,
Plens de nostàlgia i calor.
Vivint la revetlla amb passió.

Perquè la festa catalana,
És ballar  una sardana,
Al voltant dels focs,
Entonant els segadors.

Poema del “NO”.

Poema del “NO”.
Dedicat a aquelles persones que, davant del meu “NO”, sempre han tingut un “SI”. Ja saben qui son.

No, monosíl•lab negatiu en ocasions.
Present en totes les meves accions.

No, presoner de la meva veu,
Que a cops la gent no el preveu.
Però hi és, fort, dèbil o confús.
Prenent part segons l’ús.

No, fidel a la contradicció,
Dona pas a reinterpretar la meva acció.
Acció constant, persistent però plena de feblesa.
Feblesa oculta darrere del NO, sempre cuidat amb tendresa.

No, nerviós, latent i brivant,
Seguit de respostes antagòniques,
Que les transforma en boniques,
Atorgant-les  un significat canviant.

No, company durant anys,
Posicionant-se amb afany,
Acaba rendint-se front al si,
Que ressorgeix amb èmfasi.

Si, d‘altres que l’han fet meu.
Gràcies això, he arribar fins aquí com bé sabeu.

Un día de lluvia

Cae la lluvia sin cesar, 
lejos me queda el cristal. 

Cristal que susurra la libertad del viento, 
donde afloran sueños a través del pensamiento. 

Esa brisa de aire incontrolable, 
en que la nostalgia confluye con lo esperable. 

Futuro arduo e incierto, 
reflejado en las lágrimas que acompañan al viento. 

Son gotas celestes y transparentes,
que contrastan con el gris del día que envuelve a la gente. 

Día sin rumbo, noche relajante, 
en que el sonido de lluvia es melodía emoliente. 

Paz y tranquilidad, un mañana vendrá, 
donde un nuevo sol saldrá que nuestros sueños concederá.

Cada mañana es la misma

Después del sueño logrado,
Las tareas se han acabado.

Días vacíos delante del ordenador me esperan,
Igual que  el paso lento de las horas me desespera.

Y es que pasar de una rutina agitada a una pausada,
Es como tormenta que al final acaba como si nada.

La alegría de haberlo logrado,
Se une con el temor esperanzado.

Temor de que  no sirva para nada,
Esperanza de que surja algo de la nada.

Sensaciones totalmente opuestas,
Que dejan paso a las apuestas.

Apuestas sobre un futuro inminente,
Ante el que cada día me encuentro más indiferente.

Indiferencia que me oxigena de paciencia,
Para buscar alternativas con más coherencia.

Porque proyectos sé que están por llegar,
Aunque en la espera pueda flaquear.

Mientras tanto estas rimas debo construir,
Para de mis temores poder huir.

Es mi forma de liberar,
Lo que siento en realidad.

Soneto de paso de página



Un nuevo año comenzó,
Con él nuevas metas vendrán,
Aunque las conseguidas permanecerán,
Pues un gran sudor lograrlas me costó.

Gracias a grandes profesionales avancé,
Y un nuevo camino descubrí,
Donde con la dependencia conviví,
Pero aun así mi meta alcancé.

Una espina clavada me quedó,
Al de la ub tenerme que machar,
Aunque el reto a distancia se consiguió.

No tuve valor para luchar,
Pero trabajo ahora espero encontrar,
Pues nuevos objetivos están por llegar,



Hace tiempo que quería crear un soneto. No me ha salido demasiado poético, pero la entrada del nuevo año, era la ocasión para intentarlo.
Para los que tengan la curiosidad por saber cómo es la estructura de un soneto, dejo el link del artículo de la Wikipedia sobre el tema: http://es.wikipedia.org/wiki/Soneto