La lectura es una vía de aprendizaje cómoda y agradable, donde hay una amplia gama de géneros donde poder escoger es que más le guste a cada persona.
Personalmente, me decanto por las autografías, debido a que me suelen aportar experiencias y puntos diversos de ver la vida. También los libros de autoayuda son interesantes, porque me hacen reflexionar.
Os ánimo a leer mis análisis sobre tres libros, uno en catalán y dos en castellano.
Elogi de feblesa
INDEX
1. Breu síntesis de la lectura
2. Personatges més rellevats de la lectura
3. Fites literals de la lectura
4. Què m’ha aportat aquesta lectura
5. Resum de la lectura
6. Bibliografia
1.Breu síntesis de la lectura
Alexandre Jullien és un noi amb paràlisi cerebral, que com la majoria de discapacitats, estava predestinats a fer capces de cigarretes en un taller ocupacional. Però amb voluntat i esforç a aconseguit arribar a la Universitat de Filosofia.
Aquest llibre autobiogràfic, explica a través d’una conversa imaginària del noi amb Sòcrates, una vida plena de feblesa i al mateix temps de coratge d’un discapacitat físic i tot el seu entorn. Narra també un munt d’experiències i relacions viscudes que han aportat a l’Alexandre tota l’experiència que en ell mateix mostra.
En la lectura podem endinsar-nos en un món, tal vegada monòton per qui desconeix aquest sector de la societat. Però, així és el camí diari d’una persona amb mancances físiques, ple d’entrebancs i, al mateix temps, ple de joia que el fa empènyer cap endavant.
Amb aquest relat, ens adonarem que amb esforç tot en aquesta vida es pot aconseguir.
2.Personatges més rellevant de la lectura
En aquesta història autobiogràfica de l’Alexandre Jollien, els dos personatges més rellevants són: el protagonista que és el propi Alexandre Jollien i el filòsof Sòcrates. Encara que al llarg de la lectura Alexandre fa referència a diverses persones que han sigut un punt clau en el seu desenvolupament personal i, sobretot, en seu creixement interior.
El diàleg fictici d’Alexandre amb Sòcrates, adquireix al llarg del relat, un caire filosòfic, intens i ple de complicitat entre ells.
L’experiència viscuda d’Alexandre amb la gent que l’envolta durant tota la seva vida, dona a la conversa un univers on no hi cau el rancor ni el mal. Radia l’aprofitament de les errades i les males experiències per millorar, encara més, el seu propi ésser.
3.Fites literals de la lectura
Al llarg de la lectura hi ha moltes fites que m’he sentit identificada amb elles i, en altres, crec que són una clara definició d’allò que no ens aturem a pensar i és peça clau en una convivència sense diferències.
En la pàgina 25, Alexandre fa una breu definició de la normalitat; en ella diu: “Tot allò que és igual a la majoria o la mitjana dels casos o dels costums, allò que és habitual, familiar” D’aquesta manera, per exemple, em sembla que és normal que un nen de dotze anys camini, parli, llegeixi, escrigui… Aquesta definició em va fer rumiar per què en la societat tendim, constantment, a posar canons o a idealitzar sempre les coses i a les persones; amb lo senzill i valuós que seria acceptar i admirar a cadascú tal com és, tan sòls, fixar-nos en el seu interior.
Més endavant, a la pàgina 42, Sòcrates realitza una pregunta a Alexandre en vers a la visió de la gent front a la condició de ser diferent; en la qual qüestiona: ¿Potser és perquè les misèries i les febleses de l’home sovint són més visibles que la seva grandesa i les seves forces? Que cert i evident és aquesta reflexió davant a la convivència que ens rodeja. Sovint, tan sòls observem lo evident com són les mancances físiques i com, he dit abans, no ens aturem a conèixer l’esperit i la grandesa d’aquell que trobem diferent a nosaltres.
Seguint, amb aquesta ignorància davant de l’ésser diferent, Sòcrates, en la pàgina 49, pregunta: ¿vol dir que la pietat fereix més que el menyspreu? Jo que estic en semblant situació que l’Alexandre, a vegades, em trobo en situacions on la pietat a causa de la desconeixença dol més que si t’ignoren. Una bona mostra d’aquesta actitud és quan se m’apropa una senyora gran i diu: “pobrissona, quina desgràcia” i penso: Jo no camino però tinc altres valors que vostè ignora. A la vegada em pregunto: ¿a on està el paral·lelisme entre cos i ment? La gent no vol entendre que a vegades la ment funciona molt millor que el cos i és aquí on errem davant la falsa aparença.
Més endavant, a la pàgina 50, l’Alexandre es sol fer una pregunta a si mateix i la qual jo també me la faig sovint: ¿Sóc menys lliure que els altre? Per desgràcia, penso que si. Que la gent que tenim una determinada mancança som dependents de terceres persones per realitzar les tasques quotidianes i, això, ens fa disminuir la nostra llibertat. Però crec que a la vegada, els que tenim capacitats intel·lectuals, intentem trobar la llibertat endinsant-nos en el pensament i cercant la forma idònia de trobar, cada cop més, la llibertat social.
L’Alexandre, cap a el final del llibre, es refermar sobre l’autonomia. Quan ja va independitzar-se va reconèixer, en la pàgina 83: La meva llibertat depenia massa de l’altre. Com he dit abans, un dels desavantatges és aquest. Sentir-se dependent dels altres i, fins i tot, arriba a percebre impotència cap a un mateix.
També en el mateix terreny, fent esmenta a la condició, l’Alexandre, en la pàgina 57 diu: La discapacitat no s'ha d'eludir mai. És una declaració ben certa, que ens omple de valor. Tenir una discapacitat física per mi no és cap malaltia, sinó una condició humana com qualsevol altre. Un pot no tenir cotxe, no tenir diners o trobar-se a l’atur i en totes aquestes situacions també necessitarà un cop de mà, al igual que una persona amb discapacitat. Així, doncs per què amagar-nos de la nostra condició. Potser, fem mal a l’altre evidenciant com som? No, no tenim que sentir-nos una vergonya pel nostre poble com temps en enrera, en l’època dictatorial; perquè son un ciutadà més, tan sòls, ens diferencia la condició física; que encara que, a vegades, sigui un obstacle d’integració, molts cops és una sensibilització cap a l’acceptació i la consideració de la societat.
Un altre factor que tenim molt present, sobretot, els paralítics cerebrals, són els llaços d’amistat i d’afecte; la qual cosa a cops es veu distanciada per la professionalitat i, en uns altres casos és inevitable agafar afecte entre discapacitat i professional. Aquest és el cas de l’Alexandre que, a la pàgina 72, parlant de l’educador, Sebastien, confessa: Per ell la nostra relació no quedava reduïda, dons, a la que consisteix ordinàriament entre l’educador i la persona discapacitada. La seva amistat no era pas la d’un educador, sinó la d’un amic. En relació a això, sempre m’he preguntat si haig de guardar distàncies cap a els professionals, però també confesso que, hi ha hagut cops, que m’ha sigut difícil mantenir la mateixa relació amb tots els professionals.
Una altre cara negativa de la discapacitat, que reflexa en Alexandre al llibre, és la d’amagar als nens la veritat i no deixar que es relacionin amb nosaltres; Com bé expressa ell, a la pàgina 78: Fins al punt que hi ha pares que prohibeixen als seus fills mirar a una persona discapacitada. Personalment, m’he trobat en el cas, d’una senyora que va apartar al seu fill petit del meu costat per por a que li contagies. Crec que totes aquestes situacions tan sòls provenen de la manca d’informació i, arrel d’aquesta ignorància, qui paguem les conseqüències som nosaltres, debut a que es converteix en un obstacle més davant la nostra integració.
Més endavant, a la pàgina 90, hi ha una frase de l’Alexandre que a mi m’agrada molt, debut a que em sento molt intensificada. Ell parlant del mossèn del centre diu: La seva mort no m’ha causat cap dolor, cap recança. Tot el que ell m’he donat, ho tinc present en els meus actes, en la meva manera de pensar, en el meu ésser. En aquest tema, el meu consol és pensar que les persones que més estimem quan es moren mai ens deixen, sempre perduren en el nostre interior, donant-nos tot allò que ens fa tirar endavant.
Canviant d’àmbit, a la pàgina 95, l’Alexandre fa esment de l’ordinador: L’ordinador va esdevenir un company preciós. En realitat la tecnologia ha sigut un gran avanç per reforçar, principalment, la comunicació i l’aprenentatge als discapacitats. I al mateix temps es converteix en un amic fidel, dins les hores de solitud; immers en un camí de somnis i pensaments que intentem transcriure a través d’un teclat.
Parlant de l’aprenentatge, al llibre, l’Alexandre també reflecteix els problemes i les satisfaccions que ha tingut en aquest àmbit. I com no, dins dels “problemes” hi és la necessitat de més temps per a realitzar els exàmens; fet que ell dona les gràcies als professors per les seva comprensió.
Per aquesta raó, en la pàgina 96, en una frase expressa: Una vegada més, el professor m’havia de consagrar un temps suplementari, un motiu més, sens dubte, per afavorir aquesta ridícula gelosia. En aquest camp, per sort, m’he trobat amb el recolzament dels meus companys sense cap mena de gelosia evident. Al contrari, com diu ell també a la pàgina 102: Alguns estudiants s’han ofert per ajudar-me i gràcies a ells puc estudiar gairebé amb normalitat. Amb aquesta declaració de l’Alexandre, em sento, una vegada més, totalment indentificada; debut que gràcies als meus companys actuals puc seguir les classes amb els seus apunts i, cada cop més, em fan participar dins del grup.
4.Què m’ha aportat aquesta lectura
Quan vaig escollir aquest llibre, una persona em va dir que em sentiria molt identificada i així ha sigut. A mesura que m’anava endinsant en les vivències relatades per l’Alexandre, era com si estigues llegint la meva pròpia vida. L’únic que ens diferencia és que l’escola d’educació especial que vaig estar anant durant 13 anys, només era de 9h a 17h. No era residència.
La vida de l’Alexandre és intensa, plena d’esforços. Com he dit a la síntesis, en la lectura podem endinsar-nos en un món, tal vegada uniforme per qui desconeix aquest focus de la societat. Però, així sol ser la vida diària d’una persona amb mancances físiques; plena d’entrebancs com, al mateix temps, plena de goig que et fa empènyer cap endavant. I amb tot plegat m’identifico profundament.
Llegir aquesta biografia m’ha fet veure que mai a la vida s’ha de donar un per vençut; encara que, hi ha cops on la teva pròpia confiança s’envolta de fragilitat a causa dels entrebancs que et trobes pel camí.
Més o menys, com li va succeir l’Alexandre així va ser la meva sortida del món “especial”. Quan vaig fer els 18 anys, ja havia de marxar de l’escola d’educació especial i, em van fer una avaluació on van arribar a la conclusió, que encara que tingues capacitat per estudiar, era millor que anés a un taller. Com no, sempre encaminant al “pobre” discapacitat cap al taller.
Doncs no. Jo i la meva família teníem les idees ben clares, sobretot, jo mateixa; sabia que volia anar al Pont del Dragó, que encara que fos un centre de discapacitats, al menys, faria informàtica.
Així va ser. El Pont del Dragó són quatre cursos, dels quals tan sòls vaig cursar dos; a arrel que allà em vaig trobar professionals que confiessin en les meves capacitats i m’encaminessin cap al sistema educatiu ordinari.
Primer un curs per traure’m el graduat escolar, cal dir, que era el meu primer cop que anava a una escola normal i a l’igual que l’Alexandre estava morta de por de com m’acceptaria els companys.
L’actitud d’ells cap a mi va ser magnifica. Un any formidable.
L’any següent, tenia dos opcions; fer batxillerat o una prova d’accés. Jo, com no, amb el suport d’un professor del Pont del Dragó, vaig decidir embarcar-me a fer la prova d’accés per grau superior. Tothom, com sempre, dubtava que l’aproves, cosa que el primer any, quan vaig anar a examinar-me a un altre institut, la directora, per sol fet d’anar amb cadira de rodes, ja va jutjar que no ens serviria per res i no ens va donar més temps. La qual cosa em va inspirar a fer una reflexió, que em prenc la llibertat de relacionar-la amb el llibre i expressar-la en aquest treball:
En l'etapa d'estudiant el major objectiu és aprovar, casi sempre queda, en un segon pla, l'aprenentatge de noves coses.
Actualment, la joventut te poc interès en aprendre estudiant, tan sòls, una petita part dels estudiants gosen estudiant. Per això, crec que ha baixat la qualitat, encara que ara hi ha més medis, però com he dit hi ha menys motivació.
I, el més fort de tot és que les persones que s'esforcen i s'interessen per aprendre durant tot el curs, després arriba l’hora de l'examen i et jutgen abans de fer-ho; tan sòls, per el teu estat físic. Aleshores, jo em pregunto: Què tenen en compte els professors, la teva capacitat intel·lectual o la teves mancances físiques?
El següent any vaig tornar a insistir en fer l’examen en un altre institut, el qual va tenir en conte la meves capacitats i no el meu físic. Gràcies, a que em varen consagrar un temps suplementari vaig traspassar la meta desitjada. I aquí em trobo, arropada pels meus companys i dels professionals del López Vicuña.
No sé on arribaré, però l’Alexandre m’ha donat un petit impuls per seguir intentant arribar a fer psicologia. Tanmateix, amb consola pensar en aquesta frase que em va dir una de les professores que sempre recordaré i que em serveix per tirar endavant els meus estudis: “La felicitat està en el desig i la carrera diària per arribar”
5.Resum de la lectura
Aquesta biografia, relata a través d’una conversa de l’Alexandre Jullien, un noi amb paràlisi cerebral, amb Sòcrates, l’experiència viscuda d’Alexandre amb tota la gent que l’envoltat durant la seva vida. Una vida plena de feblesa i a la vegada del coratge d’un discapacitat físic.
Així mateix, l’Alexandre, al llarg de la lectura explica experiències viscudes amb diversos companys del centre, educadors i persones, que han sigut i són clau en el seu desenvolupament i en seu creixement interior.
Éll explica que des d’un principi estava predestinat a fer capces de cigarretes en un taller ocupacional i, amb voluntat i esforç a aconseguit arriba a la Universitat de Filosofia.
Durant la conversa, Sòcrates li fa reflexionar sobre diversos aspectes de la vida, d’on el noi fa una exposició del seu punt de vista i ensems fa quelcom de vivències de la gent que l’envoltat i les quals l’han servit per enriquir-se moralment.
6. Bibliografia
Jollien, A.: Elogi de la feblesa, Barcelona, La Magrana, 2002.
Opinión personal sobre el libro: “Las nuevas adiciones”
Como bien refleja el libro, las nuevas adiciones invade nuestra cotidianidad anteponiéndose incluso excesivamente en nuestras vidas.
Actualmente todo el mundo trabaja, compra, juega, hace deporte, se relaciona sexualmente e incluso utiliza Internet para realizar dichas actividades. Pero la gran mayoría las realiza con moderación y sin que esto conduzca a una obsesión.
El problema aparece justo ahí, donde se pierde el control de la regularidad de algunas de estas actividades o aficiones y se entra en un ciclo paradójico que produce placer, ansiedad e incluso frenesí. Son dichos signos y síntomas los que llevan a los psicólogos y psiquiatras a investigar y a buscar remedio frente a las nuevas conductas, que a su vez, llevan al ser humano a padecer una enfermedad o una conducta extraña.
Por desgracia el exceso incontrolado de esa actividades, en ocasiones lleva a un alejamiento de la realidad y de lo que les rodea, es decir, les hace olvidarse y quitarle importancia a su entorno despreciando y olvidándose de sus obligaciones e incluso de sus seres queridos.
Pero no podemos dejar de lado, como bien relata el libro, que algunas de estas adicciones se agudizan por querer huir de los problemas y angustias, que en etapas de la vida, acarrean los elementos cotidianos. Más aún en la actualidad, debido a que como he dicho anteriormente, muchas de esas acciones se reúnen en una sola, es decir, dentro de la red de Internet. Allí no hay restricciones, ni nadie que juzgue al adicto; la red se convierte en muchas ocasiones en un refugio incontrolado para aquellos que huyen de miradas reflecxionantes de su entorno; las cuales a su vez sólo desean darles a entender que se están adentrando en un laberinto, donde la salida esta muy lejana sino permiten ayudarles.
Pero ayudar es difícil en muchas ocasiones, puesto que el adicto al principio, intenta ocultar su adicción creyendo tenerla controlada o considerándola una simple afición, y cuando esta se va agudizando es cuando su entorno se da cuenta de problema. Pero ya es tarde, el enfermo no responde a las estimulaciones del exterior. Se ha insertado en un rol donde la adicción es aquello que posiblemente no encontraba en cotidianidad monótona. Es decir, los adictos al sexo, por ejemplo, han encontrado lo que no le da su pareja o simplemente lo que no ha conseguido encontrar de forma natural. Los jugadores compulsivos, posiblemente escapen de la soledad o el aburrimiento; los adictos a las compras excesivas quizás necesites desinhibirse de esa forma debido a que en su vida habitual tienden a contener sus impulsos. La pasión por el ejercicio también se convierte en adicción, puesto que se convierte en una descarga de adrenalina; al igual que el trabajo excesivo que sirve, en ocasiones de vía de escape a los problemas personales.
Como podemos observar, toda adicción tiene un antecedente de malestar en la vida habitual del individuo. Por eso, en muchos casos se induce a habituarse a esas actividades placenteras huyendo de lo indeseado o en busca de nuevas sensaciones que le haga huir de sus preocupaciones. Creándose así, un lazo de amistad, amor y frenesí entre adictito y adicción.
Pero todo en la vida se acaba. Esa relación incontrolada y excesiva desaparece y es ahí donde la persona se percata de su error y aunque en un primer momento no quiere reconocer su problema, más tarde suele caer en una profunda depresión y en el arrepentimiento por los daños causados a su entorno y a su propia persona. Errores que la mayoría de veces son irreparables y pueden llevar a la ruina. Es justo en ese punto donde el enfermo requiere la máxima ayuda por parte de sus familiares y por supuesto ayuda médica.
Precisamente, guiando mi modesta opinión sobre el libro de autoayuda, creo o me ha parecido que refleja una visión de las adicciones en casos extremos donde todos somos conscientes de los efectos y consecuencias que pueden llevar el abuso excesivo de las actividades relatadas en dicho libro, menos los afectados que lo tienden a negar.
También he notado que trata los casos desde un punto de vista bastante psiquiátrico y médico; haciendo así la lectura muy culta o técnica.
Posiblemente, personas afectadas por algunas de estas adicciones, al leer el libro se den cuenta de su enfermedad y lleguen a tiempo de subsanarla. Pero personalmente leyendo este libro me creaba una especie de sufrimiento y empatia hacia los casos descritos. Muchas veces esa inquietud mía era producía porque, habitualmente cuando leo, me suelo introducir profundamente en los casos o historia que se narran. Debido a esto, el libro me causaba una sensación que no había experimentado en anteriores lecturas. De la cual he aprendido que se debe ayudar y dejar de mirarse el hombrito frente a problemas simples.
Por otro lado, está la parte técnica de la lectura, donde en ocasiones, no llegaba a entender el paralelismo de lo práctico i lo médico. Cosa que reconozco que es culpa de mi corta madurez lectora en este género literario o quizás sea producido por una falta de más experiencia en los temas sociales y médicos que se tratan.
A raíz de eso, no me encuentro en posición de hacer una crítica constructiva ni realizar un halago al libro, como tampoco es mi intención que se tome este breve trabajo como una critica hacia los libros de autoayuda; puesto que desde mi experiencia académica, no me veo a la altura de opinar sobre un habito médico, desconocido hasta ahora para mi.
Por todo ello, tan sólo he querido o he intentado transcribir en cuatro líneas, mi visión sobre el tema tratado, es decir, las nuevas adicciones y la sensación que me ha producido leer este libro. Y siendo sincera, algunos trozos se me han hecho intensos por la tensión que me producían los casos tratados. Aunque reconozco que a partir de ahora intentaré leer más libros de autoayuda para llegar a que no me inquieten o alteren los casos relatados. Debido que mi objetivo principal es superarme a mi misma en mis errores y en mis capacidades, tanto físicas como intelectuales.
Piedra de toque
INDICE
1. Resumen
2. Características que se manifiestan en el personaje
3. Cómo afrontar la discapacidad en otros la enfermedad
4. Qué haría yo como integradora para mejorar la inserción
Resumen:
Fernando, un psiquiatra, paralítico cerebral, relata su vida a un paciente. El paciente es Carlos Alberto que tras la muerte de una entrañable amiga, sufre una depresión. La madre lo lleva al psiquiatra más prestigioso de la ciudad; allí comprueba indignada que su hijo, un joven de elevado coeficiente intelectual no va a ser tratado por el psiquiatra de moda, sino por un ayudante suyo, que tiene parálisis cerebral.
A Carlos Alberto, en cambio, le impacta la figura de Fernando y quiere conocer su historia, así que le pide que se la explique.
Fernando le cuenta que sus primeros siete años de vida no existieron para él, sumido como estaba en la penumbra a la que lo había confinado la compasión, la soledad y la angustia de su madre.
Pero, al cumplir los siete años, su madre (Maria) cae enferma y sus vecinos Carmen y Fermín, se hacen cargo de él. A través de los hijos de éstos, Fernando descubrirá el mundo, y estimulado por la riqueza de éste y por el apoyo incondicional recibido, desarrollará unas habilidades insospechadas en él, que le permitirán integrarse en la sociedad; acabando por ser psicólogo.
2 Características que se manifiestan en el personaje
Fernando presenta una parálisis cerebral Mixta ya que relata que los tonos musculares son altos y bajos, algunos músculos se presentan demasiado apretados mientras que otros están muy sueltos y hay una mezcla entre la rigidez y los movimientos involuntarios.
En el lenguaje aparece una disartria con una Parálisis atetósica ya que tiene muchos movimientos involuntarios que interfieren en los voluntarios, movimientos de todo el cuerpo que intervienen en el habla y descontrol de la voz.
Cómo afrontar la discapacidad en otros la enfermedad
Todo depende del tipo de discapacidad y el grado de afectación que tenga cada persona.
Si la discapacidad física es de nacimiento o de la primera infancia como la parálisis cerebral o la espina bifida, su aceptación es más fácil debido que desde siempre se convive con esas limitaciones. Esto hace que la persona que tiene las distintas características de su discapacidad, en la mayoría de casos, no se siente anormal o diferente al resto de la sociedad, sino que intenta superarse diariamente para cubrir sus necesidades lo más autónomamente posible y alcanzar sus propósitos o metas soñadas por él como cualquier ser humano.
En el caso de un discapacitado psíquico de nacimiento como puede ser el síndrome de Down aunque es consciente en la mayoría de casos de su condición personal su grado de intelectualidad no le permite hacer un análisis crítico de su estado, con lo cual vive objetivamente la vida diaria intentando aprovechar al máximo sus posibilidades creando un hogar e insertándose en el mundo laboral como cualquier otro individuo.
En cambio, los discapacitados físicos que han adquirido esta condición durante el proceso de su vida, como puede ser a causa de un ictus o un accidente vascular cerebral, se ven en un mundo desconocido y muy difícil de afrontar sus nuevas condiciones físicas. Por eso pueden presentarse diversos problemas como depresiones, ansiedad o desordenes en la conducta. Pero aun así la mayoría alcanza ha conseguir una cotidianidad estándar, logrando así reinsertarse en la sociedad haciendo una convivencia a medida de sus
necesidades actuales.
En el caso de los enfermos mentales o demencia la afrontación de la enfermedad es ambigua debido a que la mayoría vive en un mundo ajeno a la realidad o le da igual su estado ya que viven felices inmersos en sus fantasías y en su mundo aislado.
Si intentamos ponernos en el lugar de un enfermo terminal conciente de su enfermedad, la afrontación de esta es mucho mas dolorosa y difícil teniendo en cuenta que son plenamente consciente que su vida se va acabando. En este caso necesitaría la colaboración del psicólogo y fundamentalmente con el apoyo familiar para afrontar dicho enfermedad.
4 Qué haría yo como integradora para mejorar la inserción
En el caso de Fernando, hay varios ámbitos a intervenir, sobre todo cuando tiene siete años y su madre lo tiene sobreprotegido y sumido en una cama.
Para empezar intentaría hacer ver a la madre que esta no es la mejor alternativa para la vida de su hijo porque no puede desarrollar o no le deja opción a mejorar sus habilidades. Si la madre se resiste y no entra en razón le enseñaría varios casos que están en la misma situación que su hijo.
A Fernando directamente le dirigiría a un logopeda, a un fisioterapeuta, ir a natación, etc… Pero sin dejar que vaya a un colegio ordinario donde la integración con otros niños mejoraría y aumentaría sus habilidades como bien se acaba reflejando en el libro. A parte, en sus ratos de ocio le convendría ir a un Esplai, también de niños sin discapacidad, para así convivir con otra gente. Pero a pesar de eso, en mi modesta opinión, no estaría mal apuntarse a una asociación de discapacitados con el objetivo de también relacionarse con personas de sus misma condición y eso a la vez le enriquecería personalmente y profesionalmente puesto que su objetivo a lo largo de los años es ser psicólogo; con lo cual este intercambio de sensaciones y experiencias enriquecería su vocación, aparte de trasmitir todo este mundo a sus amigos o compañeros que no tienen discapacidad.
Como integradora observo que una de mis funciones sería la de hacer un seguimiento de su evolución en el ámbito social y familiar y también buscar soluciones o salidas ante las adversidades arquitectónicas que se le presenten. Como también otra función de integradora sería apoyarlo moralmente en sus decisiones haciendo así un seguimiento cuando Fernando lo requiera, puesto que su grado de intelectualidad es normal y como demuestra en el libro puede decidir por si mismo y valorar lo que mas le conviene.
