Viu l’ara amb allò que tens a prop

Temps convulsos, on una tempestat envaeix allò propi, potser sagrat o, simplement, l’únic que tens.

Moments de soledat compartida tant sols amb dos branques del teu arbre i una dèbil, sense forces per a aferrar-se a un fil de vida. I es que són instants de pluja oculta, on t’adones que si cau aquesta branca, només et quedes amb l’ultima, sense llavors que facin créixer noves arrels.

Però t’aferres a una esperança, dones mar i cel per a que la branca no es trenqui encara, tot i saber que és inevitable aviat, saps que és apunt de caure però no vols, la necessites, potser egoistament, i et lligues a ella, nit i dia, amb sol i pluja. Et negues a que us deixi.

I quan ho aconseguiu, una nova forta ventada torna a sacsejar. Aquest cop a tu, quan encara arrastres els fils gastats de les dos ultimes ràfegues de vent properes en el temps.

Es quan ja no pots més i et deixes anar. No et vols superar, el que passi, passarà, perquè no trobes adobs per a continuar i vols ser invisible.

Però tot just et tornes a adonar que, l’estel que et guia des del cel, et diu que l’aliment de la teva vida segueix a prop teu, sense caure i amb el recolzament de l’altre branca.

Llavors comprens que la teva felicitat no hi és en allò que esperes de la vida, sinó en allò que tens a prop i que et fa ser qui ets.

No esperis fruits dels altres arbres, comparteix els teus mentre tinguis.